Fer la viu viu no surt a compte (publicat a La Comarca d’Olot 16/05/2019)

Seguia per Twitter les reaccions culés després de la desfeta del Barça davant del Liverpool i a mi, que no soc de futbol, em va cridar l’atenció aquest tuit de @ramirp:

Si jugues a no perdre un partit, el perds

Si jugues a no perdre la llengua, la perds

Si jugues a no perdre l’autonomia, la perds

Si jugues a no perdre les institucions, les perds

Si jugues a no perdre la llibertat, la perds

Juguem a guanyar: partits, llengua, país i llibertat

I concloïa amb un “Cal avançar, no resistir“, una afirmació amb la qual estic totalment d’acord, aplicable en qualsevol context de la vida. Hem d’assumir riscos, ens hem d’implicar, hem d’aprofitar les oportunitats, hem de buscar el potencial que tothom té i no mantenir-nos a la defensiva. I ara, em podria decantar per parlar de l’àmbit polític i apuntar un reguitzell d’amenaces, de febleses, que hauríem de convertir en fortaleses i oportunitats d’aquest moment que estem vivint; o de l’àmbit futbolístic però com que no el domino m’abstindré per respecte al lector. Em decantaré per l’aprenentatge, que serà un tema d’interès més genèric, i us explicaré una comparació extrapol·lable a diverses activitats que es donen al dia a dia als centres educatius.

En Jordi, un alumne de 2n d’ESO, ha d’elaborar una redacció en llengua castellana sobre “El monstre”; la professora li dona un inici com a element motivador, contextualitzador, i limita la tasca a 15 línies. Són uns deures relativament fàcils, assolibles, com el resultat que havia d’aconseguir el Barça davant del Liverpool.

El primer que fa en Jordi és arrufar el nas i comptar les línies per veure quina extensió ha de tenir el seu text, talment com aquell jugador que compta els minuts de joc, a veure-les venir, i que no gaudeix del partit. En Jordi s’allunya del model d’aprendre, de créixer, de ser creatiu igual com es va allunyar el Barça del model de joc que l’ha fet únic al món. “Així no, Jordi, la feina que has de fer és compatible en passar-t’ho bé escrivint i inventant una història que t’apassioni”. I la reacció del noi no es va fer esperar, va imaginar el monstre al passadís del centre i les possibilitats de joc que li donava per crear un desenllaç. Es va emocionar tant escrivint i imaginat-se aquell personatge en un passadís de l’escola que ni tan sols es va adonar que s’havia passat de les 15 ratlles exigides. El Barça, a diferència d’en Jordi, no va saber plantar cara al monstre, el Liverpool, un equip lluitador i que té un himne preciós “You’ll never walk alone“, que combina dos ingredients bàsics per avançar: el joc i les emocions.

L’aprenentatge és això, és un procés en què el cervell reacciona davant d’uns estímuls i estableix connexions neuronals noves, i un mestre, talment com un entrenador, ha de buscar que els seus jugadors s’emocionin. I el Barça hauria pogut revertir la situació,  no n’hi ha prou en fer la viu-viu, l’anar tirant, el narinant; hauria d’haver jugat a no perdre.

En Jordi encara està emocionat de com les històries de monstres poden tenir altres finals inesperats.

 

#aprenentatge #ChampionsLeague #ferlaviuviu #Barça #actitud

 

 

Marta Mallarach