JA NINGÚ NO RECONEIX EL FILL DE LA MERCÈ

 In BEC

No haurien de donar menjar als coloms, quina mania que té la gent! No saben que la densitat de població de coloms a Barcelona és una de les més altes d’Europa? I aquí vinga a engreixar-los i que criïn i embrutin els parcs i els jardins, les terrasses i les façanes amb els seus excrements i nius! I per què no ho rumien? Les malalties infeccioses que poden arribar a transmetre!

Barcelona ha perdut aquell encant cosmopolita que l’havia posat a l’ull de l’huracà turístic.

A veure com trobaré avui la mare… des que vaig estar a Praga que no l’he vista i d’això ja fa dos mesos. Tot baixant per la rambla de Poblenou em veig jugant a pilota amb els meus germans, amb els genolls pelats i el davantal apedaçat. Fixa’t, només queden les botigues que han sobreviscut al canvi que ha sofert el barri, un comerç cuidat i valorat per diverses generacions. Els taulells són autèntics i els rètols de les peces, fets a mà; els aparadors, plens a vessar de camises i pantalons, calçotets i mitjons, jerseis i pijames, mantes i edredons. És la botiga de la Remei: la seva filla encara utilitza la llibreta Henri d’espiral per anotar-hi els clients i els diversos pagaments. Els ofereix paga i senyal i un tracte especial. Aquests negocis familiars han sabut cuidar els clients recomanant els articles que més qualitat han demostrat. Ja no queda rastre de la impremta que havia estat seu de tertúlies d’intel·lectuals i que es va reubicar en un polígon industrial per convertir-se en una empresa on el temps és un valor preuat.  I la pastisseria, el rotlle de fil amb què es lliga el paquet de dolços encara es manté i les vitrines i els pots de vidre amb caramels i confits. Ja ningú em reconeix com el fill de la Mercè. Aquell jove hippie aventurer, a la recerca de la llibertat, estava decidit a canviar la seva manera de veure i viure el món. I ara, després de trenta anys, encara no ha trobat l’estabilitat. Mon pare, en pau descansi, ja m’ho deia que era un cul inquiet i que no faria gaire res de bo en aquesta vida. He tingut tants oficis… però sense gaires beneficis: il·lustrador de còmics, cambrer en restaurants, cantautor i actor de teatre i mim. I enmig d’aquest oceà d’experiències, també he viscut grans històries d’amor que no han arribat a ser més que això; la família no ha estat feta per a mi. Quan m’adonava que la cosa anava de debò, m’escapava com una gasela del seu depredador. La mare encara no se n’ha desdit, i té plena confiança que trobaré la noia adequada. Mira que n’hi he presentades de mosses, però el seu fill sempre es mereix la millor. Pujo les escales del bloc de pisos perquè l’ascensor m’angoixa. Els graons són estrets i de mal enfilar. Arribo al tercer pis i, després de trucar el timbre insistentment, la mare no m’obre. Em començo a preocupar perquè la Merche, com li diuen les veïnes, és gran i algun ensurt ens pot donar. Truco a ma germana, la Roser. Deu ser a la perruqueria, Pau. Ahir em va dir que li convenia la permanent.

 

Recommended Posts

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search