M’apassiona la meva feina

 In BEC

No us enganyo pas, és una veritat justificada i validada després d’anys i panys exercint de mestra. La meva mare sempre m’ha explicat que de ben petita em demanaven què volia ser de gran, la típica i tòpica pregunta dels pares per conèixer el futur immediat dels seus fills. I, amb poc més de 4 anys els responia sempre el mateix: “Vull ser Sra. Ferrer”. Pels que no sigueu d’Olot, la Sra. Ferrer tenia una escola privada al mateix carrer on vaig néixer, al Fontanella, i tot i ser elitista, anàvem tots drets com un ciri. Què deuria veure en aquella senyora d’aspecte tibat i senyorívol?: l’autoritat, l’oratòria, les relacions, el coneixement, la disciplina… ; no ho sé, però és evident que la meva vocació de docent la duia ja a les entranyes.

 Bé el cas és que estic en l’ofici d’ensenyar i aprendre, d’aprendre i ensenyar; explico als meus alumnes que per aprendre han de ser curiosos, han de voler-ho saber tot, dubtar de tot (fins i tot del que els profes els diem, perquè no tenim la veritat absoluta i ens podem equivocar), que s’han de tornar nens petits de 5 anys que pregunten el perquè de tots els fenòmens. Per què es mouen els núvols? I el pare li respon: perquè el vent els empeny. I per què fa vent?; doncs perquè les temperatures canvien, i què són les temperatures?… I així fins que els pares li compren un gelat per tenir la boca plena i la ment tranquil·la.

 Aquests primers dies de classe, per entendre el mètode que utilitzen els científics els he explicat que s’ha de ser molt observador, que no podem anar pel món només caçant Pokémons (s’han enriolat i uns quants han comentat en veu alta: Marta, tu també en caçaves aquest estiu!). He hagut de riure amb ells essent còmplice de les noves tecnologies.

 I que després d’observar, cal plantejar-se un problema i em miraven i pel seu caparró deurien pensar: “Només ens falten més problemes dels que ja tenim a casa!”. La qüestió és que aquesta vegada els he proposat una petita investigació del nostre dia a dia:

-Per què plorem quan tallem la ceba?

-Totes les cebes fan plorar? La preuada ceba de Figueres també?

Il·lustració: Roser Matas

              Il·lustració: Roser Matas

-I si ens posem unes ulleres de natació o una màscara, també plorarem?

-I si la ceba és més petita o més gran de mida?

-Nosaltres plorem d’emoció, de tristesa… Per què la ceba ens fa caure llàgrimes?

 Bé, de moment els he deixat encuriosits i amb ganes de ser científics de debò, ben il·lusionats per com dissenyaran el seu experiment i quins resultats i conclusions en trauran. És en aquest moment, quan veus l’espurna als seus ulls, la complicitat entre els companys, els dubtes que els generes, el rellotge que no compta, el timbre que ha sonat i no tenen pressa per sortir…, quan la teva professió es veu recompensada.

 No sé quin resultat en sortirà de tot plegat, l’aprenentatge i el coneixement és un binomi molt abstracte i complex. El que sí que us puc dir és que vull veure i viure feliç amb els meus alumnes, ensenyant-los a ser persones humanes capaces de respectar els altres i tenir sentit comú i esperit crític per fer-se seu el coneixement, que és el que més falta en la nostra societat actual.

 Olot, 14 de setembre de 2016

 

Recommended Posts

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Start typing and press Enter to search