VEUS QUE NO VEUS

Sona l’alarma del mòbil. M’allargasso fins arreplegar-lo de damunt de la tauleta. Em miro la pantalla i fidelment a la programació, m’avisa un parell d’hores abans de l’entrevista amb en Pep Agulló. Quina mandra em fot, ves a saber amb quina proposta em sortirà aquest, ara!

Els miralls haurien de mentir de tant en tant i brindar una imatge més generosa a aquestes hores de la matinada; altre cop sento aquella veu que em diu que m’arregli els cabells, que no puc anar així d’escabellat i estarrufat, que les persones quan van a una entrevista de feina s’hi ha de presentar arregladets, que la presència és el tot, és la primera carta de presentació.

L’Ernest, el meu pare, sempre va treballar a la Banca Catalana; sí, la dels Pujol i que va ser absorbida més endavant pel BBVA. Tota la seva vida va anar amb vestit i corbata de color bordeus. Totes les famílies tenen un secret amagat i a casa era la Mercè, la dona de la seva vida, la dona entregada a les funcions pròpies dels seu sexe: submisa, austera, invisible, abocada als altres i subordinada al pare. De bon matí ja li tenia tot preparat per a la jornada laboral: la roba neta i planxada damunt del balancí, les sabates enllustrades com si hagués d’anar esperar els Reis, el mocador blanc brodat amb les lletres EP d’Ernest Puigdefàbregas, l’entrepà ben sucat de tomàquet per les dues cares i l’embotit variat segons el dia de la setmana; i d’afegitó, els recordatoris de paraula: Ernest no et deixis les claus, la cartera, el rellotge, ves amb compte amb el cotxe…

Potser per això m’he escapolit de qualsevol compromís matrimonial, per preservar l’espècie femenina.

El xiulet ffffffiuuuuu de la cafetera Moka, la de tota la vida, em posa a to, i un parell de torrades amb melmelada seran prou combustible suficient per encarrilar la reunió amb l’Agulló.

Mentre espero el metro amb el meu desfici habitual, els nervis se’m mengen per dintre, els dits no paren de jugar i mobilitzen les mans, que alhora entren i surten neguitoses de la butxaca de la gavardina. Pico l’ullet i mostro una rialla de bat a bat a un nen d’uns dos anyets, repenjat al braç de la seva mare. Em mira i es posa a riure amb una innocent felicitat. El pare Ernest sempre havia estat un senyor amb un posat adust, sever i amb un to de veu autoritari; no li agradaven les bromes però, en canvi, a la Roser li sabia treure la mitja rialla per a qualsevol nimiesa. Soc mim i hauria d´haver aconseguit modelar-lo; no ho vaig poder fer mai. Sempre em va fallar la comunicació amb el pare. I no és pas veritat que les misèries del passat s’esvaeixen, perquè les tinc al meu costat gravades en la memòria.

Era a Londres quan em van avisar que el pare estava molt malament i tot seguit, mitja hora més tard, que s’havia mort d’un infart als cinquanta-cinc anys. El comiat no va acabar de ser el comiat que tocaria i sempre m’ha quedat la recança de dir-li tot allò que ara em retorna, com l’onatge transporta les restes vegetals (canyes, fulles, troncs i pinyes), els plàstics i la bromera d’escuma a la platja després d’un fort temporal.

Vaig pujar els sis trams d’escala amb decisió; novament la veueta interior m’anava donant ordres a cada graó que enfilava: de com li havia de donar la mà, que primer havia d’escoltar, que si no ho veia del tot clar era millor que no donés la resposta, que ho consultés amb el coixí, que els negocis s’han de rumiar perquè pots perdre bous i esquelles, que a la banca n’he vist de tots colors… Aquestes veus que no veus em colpegen tot el meu cos i no permeten que la ment se m’alliberi.

Truco el timbre, penso que només l’ànima sap tot el que patim, tanco els ulls, respiro  i intento tornar a ser jo.