Si es demanen educadors socials i arriben policies de paisà, falla la gestió i la lectura de la realitat
El món educatiu està en crisi. Ensenyar i aprendre, aquest binomi que hauria de caminar en paral·lel, sembla que hagi pres direccions divergents. Ja no sabem ben bé què ensenyar ni com fer-ho. I el més preocupant és que aquesta desorientació no és només pedagògica, sinó també política i social. Les reivindicacions del professorat en són un bon termòmetre. Ja no es tracta només de salaris –que també–, sinó de poder sostenir una realitat cada vegada més complexa. Aules amb una diversitat creixent, alumnes amb motxilles emocionals cada cop més pesants, absentisme, desmotivació, conflictes de convivència, una inclusió sovint mal entesa per manca de recursos, famílies exigents fins a l’extenuació i una burocràcia que no para de créixer. Tot plegat dibuixa un escenari que esgota. Davant d’això, no és estrany que emergeixi una certa nostàlgia –potser idealitzada– d’una escola més petita, més arrelada, més humana. Aquella imatge d’una escola rural, enmig de la natura, amb una desena de criatures de diferents edats aprenent a partir de l’observació, l’experimentació i el pensament propi. Una escola que recorda, inevitablement, aquella sensibilitat que transmet La llengua de les papallones: curiositat, respecte, descobriment. Però mentre alguns docents demanen més mans, més especialistes, més recursos, la resposta que arriba des de l’administració és absurda. Provar la presència de cossos de seguretat en determinats centres educatius no és només una mesura discutible: és, sobretot, un símptoma d’una incomprensió profunda del problema. Quan es demanen educadors socials i arriben policies de paisà, el que falla no és només la gestió: és la lectura de la realitat. Potser no només tenim una crisi educativa, sinó un desacord de fons sobre què és –o què hauria de ser– l’escola. Perquè l’escola no pot convertir-se en un espai de control, ni en un simple aparcament de joves, ni en una institució que només reacciona a les urgències. L’escola és, o hauria de ser, el lloc on infants i adolescents aprenen a viure en societat: a pensar, a conviure, a discrepar, a construir criteri. I això només es pot fer des d’una mirada democràtica, lliure i profundament humana. Fa temps que caminem sense brúixola. I en educació, això no és una opció: és un risc.