“Com ha anat aquest estiu?”, ens preguntarem aquests dies quan ens retrobem pels carrers d’Olot. Pronostico una resposta unànime: no aguantàvem més la calor i la xafogor. I el món tampoc no ens ha donat treva: incendis, migracions, agressions i catàstrofes. I ara ens convé tornar a les rutines per salut mental i perquè la convivència intergeneracional dona per a un tractat de sociologia familiar. La societat ha canviat molt i allà on els avis posaríem cullerada, sovint ens mosseguem la llengua.
Mentrestant, un dels meus fills sosté que ells, de petits, no donaven tanta guerra com els seus. Cony, ja té gràcia, la cosa! Li responc, amb aquella memòria selectiva que tenim les mares, que nosaltres els havíem educat a no interrompre les converses dels adults, a estar-se asseguts a taula, a endreçar la roba, a menjar el que hi havia al plat i, sobretot, a entendre que, quan dèiem no, volia dir no. Ara llegeixo articles de pedagogia que expliquen als pares que no poden utilitzar aquest monosíl·lab. Fantàstic. Hem necessitat una generació per redescobrir el sí envoltat d’arguments per arribar allà mateix. No voldria, però, caure en la cantarella que qualsevol temps passat va ser millor. Cada generació educa amb les eines, les pors i les contradiccions del seu temps. Nosaltres també ens vam equivocar. Potser abans sobrava autoritat i faltaven explicacions; ara, a vegades, sobren explicacions i costa més posar el límit. L’equilibri no deu haver estat mai fàcil. L’altre fill, enmig d’una conversa d’aquest estiu, em deixa anar que ara s’adona de tot el que havíem fet els pares per ell. Potser la calor també l’ha afectat i li ha obert els ulls, penso. Però callo. Hi ha frases que una mare espera molts anys per sentir i no és qüestió d’espatllar-les amb cap comentari. Perquè ser pares, i sobretot ser-ho a l’estiu, és jugar més, organitzar més, negociar més, repetir més i cansar-se més. Però també és educar en el respecte, en els límits, en l’autonomia i en aquella paraula passada de moda: la responsabilitat. A Olot, però, l’estiu encara s’allarga amb les Festes del Tura: el setembre no comença de debò fins que endrecem els gegants a l’Hospici. I quan els veiem desaparèixer, entre els crits de “Passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé fins l’any que ve”, potser més d’un pare, mare, avi o àvia hi afegirà, en veu baixa: “Passi-ho bé, estiu. I gràcies.”