En Domènec Moli, en Mingu per a nosaltres, ens ha deixat aquest 26 d’octubre de 2026. Ho ha fet de la millor manera, tal com ell volia: discretament, sense patir, envoltat de la Marta i d’en Joan, el seu fill. Sense fer soroll. Potser perquè ja n’havia fet prou, de soroll, amb les paraules, les idees i aquella seva manera tan particular d’entendre la vida.
En Mingu ha format part de la nostra família per la branca dels Barberí, però també ha estat una d’aquelles figures que han deixat empremta en la vida cultural olotina.
De joveneta, quan entrava a la impremta Aubert, el recordo envoltat d’il·lustres i intel·lectuals olotins, immersos en tertúlies que semblaven una versió garrotxina d’Els Quatre Gats. Pintors, artistes, escriptors, periodistes, gastrònoms… Aquells homes habitaven un món propi, fet de converses interminables, complicitats, discrepàncies i una passió compartida per la cultura. I en Mingu, és clar, s’hi trobava com peix a l’aigua.
Sempre vaig admirar la seva manera d’escriure, aquell domini de la paraula precisa, de la ironia subtil i del comentari punyent. I sempre li agrairé el panegíric que va dedicar al meu pare, en Jordi, per qui sentia una gran estima. Hi ha paraules que, quan neixen de l’afecte i del talent, esdevenen un regal per sempre.
En Mingu era inconformista, rebel, irreverent. Se’n fotia de tot i de tothom, començant per ell mateix. Va treballar colze a colze amb en Miquel Plana i amb molts altres artistes, als quals acompanyava amb els seus textos, les presentacions de llibres i les crítiques d’art. Tenia el do de saber mirar una obra i trobar les paraules per explicar allò que potser els altres només intuïen.
El recordo teclejant la màquina d’escriure, envoltat de llibres i papers. El seu despatx, que calia travessar per arribar a l’ampli menjador de casa, era tot un univers. Una estança més aviat fosca, atapeïda de documents, llibres i piles de papers que semblaven haver pres possessió de qualsevol racó disponible. Però no us penseu pas que hi regnava el caos. Quan li demanaves alguna cosa, remenava, buscava i, finalment, la trobava. Tenia un ordre perfecte dins del seu desordre. Un ordre que només ell entenia i que tampoc no tenia cap necessitat d’explicar.
Però en Mingu no era només un home de lletres. També era un home de terra.
Estimava la pagesia i gaudia especialment del seu mas de Figueres. Les gallines, els fruiters, l’horta, les herbes… Tot despertava la seva curiositat. La natura, per a ell, era una font inesgotable de possibilitats. Sabia aprofitar-ne qualsevol fruit, llavor o planta per transformar-los en melmelades, confitures, licors, conserves o escabetxos. I, entremig de tanta feina, encara trobava temps per collir amorosament unes flors per a la Marta.
Tant a casa com al mas, la taula sempre estava a punt per a qui es presentés. Eren cases de portes obertes, on la Marta compartia amb ell l’art de l’hospitalitat. Ella t’ensenyava orgullosa el seu terrat, convertit en una mena de jardí botànic, i en Mingu, amb aquella sornegueria tan seva, li etzibava:
—Collons, Marta, no n’hi ha per tant!
Però en el fons l’admirava. I molt.
A les trobades familiars dels cosins Barberí, en Mingu sempre sumava, sobretot a la cuina. Era un cuiner extraordinari, d’aquells que no necessiten consultar receptes ni mesurar ingredients. Tampoc no necessitava davantal. De fet, no en portava mai. Quan acabava de cuinar, la seva indumentària semblava una aquarel·la abstracta: esquitxos, taques i rastres de totes les elaboracions del dia. La roba explicava, amb força detall, què havíem menjat.
En un dels seus llibres, A la recerca d’una cuina garrotxina, em va escriure una dedicatòria que encara avui em fa somriure:
«Marta, no et fiïs mai de les receptes, no sigui que comencis per aquí els crits amb en Ramon. Deixa’t portar per l’instint, el millor mestre del cuiner i de l’amor».
Aquesta dedicatòria és, probablement, una de les millors definicions d’en Mingu. L’instint com a manera de viure. L’instint per cuinar, per escriure, per estimar i per entendre el món sense haver de seguir necessàriament les normes establertes.
Ara bé, hi havia una disciplina que no el seduïa gens ni mica: la de cuidar l’aparença física. Aquella panxota que sobresortia per sota d’un cinturó gastat, els pantalons grisos o marrons de franel·la o vellut, un jersei de coll obert i aquella mata de cabells que li ombrejava el rostre. Era inconfusible.
De tant en tant, quan me’l trobava, li deia:
—Mingu, no convindria pas podar una mica aquests cabells?
I ell reia i em responia que encara no tocava.
Era l’antítesi de la Marta Aubert, la seva companya de vida. Ella, menuda, presumida i sempre curosa amb la seva imatge. Ell, absolutament indiferent a qualsevol convenció estètica. Potser també aquí hi havia el secret de la seva complicitat: dues maneres ben diferents de presentar-se al món, però una mateixa manera de compartir-lo.
I no voldria deixar de parlar d’en Joan, el seu fill, i de la Carme, que li van donar dues netes, la Raquel i la Coral. En Mingu n’estava profundament orgullós. No era home de grans exhibicions sentimentals ni de proclamar els afectes als quatre vents, però quan li’n parlaves, se li endolcia la mirada. Eren el seu petit tresor.
Ara que en Mingu ja no hi és, penso que la seva vida ha estat una magnífica demostració que la cultura no es troba només als llibres, als museus o a les tertúlies intel·lectuals. També és a l’hort, a la cuina, en una conversa al voltant d’una taula, en un ram de flors acabades de collir o en la capacitat de riure’s d’un mateix.
En Mingu sabia fer literatura de la vida quotidiana i convertir la vida quotidiana en una forma d’art.
I em quedo amb aquella dedicatòria que un dia em va regalar. Potser, sense saber-ho, hi havia escrit el seu propi testament vital: no et fiïs gaire de les receptes, deixa’t portar per l’instint.
Descansa en pau, Mingu. I gràcies per haver-nos ensenyat que es pot viure amb una mica de desordre, molta llibertat i una immensa riquesa interio
r.
