Llegeixo l’article de Pol Viñas al Núvol:
I aquí la meva breu reflexió:
«Abans fèiem escoltar els avis. Ara els fem fer vídeos.»
Comparteixo plenament la crítica d’en Pol Viñas. Em preocupa aquesta tendència a convertir els avis i les àvies en personatges esperpèntics de les xarxes socials, sovint de la mà dels mateixos familiars, que confonen l’estima amb l’exhibició i la popularitat amb la dignitat.
A la iaia Angeleta li riuen les gràcies, però em pregunto si riuen amb ella o d’ella. Entre riallades eixordadores, situacions ridícules i una ruralitat mal entesa, l’han convertida en un espectacle ambulant. Salvant les distàncies, em recorda aquells temps en què es feia voltar un mico amb una pandereta per entretenir el públic. Ara la pandereta és un mòbil, l’escenari és Instagram i els aplaudiments es compten en seguidors.
I encara ho justifiquem amb l’argument de donar visibilitat a la gent gran! Com si envellir fos sinònim de fer el pallasso per entretenir les generacions més joves.
Perquè una cosa és donar veu a la gent gran i una altra, ben diferent, utilitzar-la com a reclam. La gent gran té memòria, experiència, saviesa i sentit de l’humor. Té històries per explicar, vivències per compartir i molt per ensenyar-nos. No necessita que ningú la converteixi en una caricatura per fer-se visible. I encara menys que la seva espontaneïtat es transformi en un producte de consum a les xarxes socials.
Potser el que hem perdut no és el sentit de l’humor, sinó el sentit del respecte. Hem anat arraconant els valors humanístics i ens venem per un plat de llenties. O, encara pitjor, per un grapat de likes.