Dec ser estranya de mena perquè quan se’m trenca una peça: una tassa, un gerro o fins i tot un plat, em sap un greu immens. No suporto posar a taula plats escabotats ni tampoc recompondre peces amb coles. Davant les coses trencades, sempre hi veig més la pèrdua que no pas la bellesa. El setmanari local dedicava un monogràfic a Tornar a començar, on diverses persones explicaven com la vida els havia canviat després d’un accident, d’una migració en solitari amb només dotze anys o de la mort sobtada d’un gran amor… Històries duríssimes que et deixen glaçat. I tanmateix, totes aquestes persones tenen una cosa en comú: han après a recompondre la seva existència trosset a trosset, com qui intenta reconstruir una peça estimada sense que desapareguin mai del tot les esquerdes. És clar que conviuen amb preguntes, dubtes i cicatrius invisibles, però han continuat endavant amb una dignitat admirable. Perquè la vida, sovint, és exactament això: reprendre camins costeruts quan ningú no t’hi havia preparat. Recordo aquell dia que vaig conèixer una d’aquestes històries. Sortíem del gimnàs i una companya va comentar: “Ostres, m’he fet un esquinç.” Jo, amb aquella alegria inconscient: “No pateixis, quatre fregues del teu home i quedaràs nova.” Quan vam sortir al carrer, una amiga em diu: “Marta, n’has dit una de grossa.” I llavors m’explica que el seu home no té braços. La meva resposta encara em retrata: “Ni un?” Temps després vaig entrar amb el meu fill a la seva botiga d’esports. Ens va atendre ell mateix i ens diu: “Ara us porto uns quants models de keds.” El meu fill em mira i pregunta: “Mare, com els portarà?” El veiem pujant unes escales carregat amb tres capses subjectades entre l’espatlla i la barbeta. Els ulls esbatanats del meu fill parlaven sols. Ha corregut curses amb la seva dona pedalant al costat, condueix i res no se li resisteix. Quan va a comprar, li ofereixen portar-li les coses al cotxe. I ell respon, tranquil: “No, dona, penja-ho aquí.” Assenyala el monyó amb una naturalitat desarmant. Em reafirmo en el mateix: la capacitat humana és immensament més gran del que imaginem. Per això, quan se m’escabota un plat o se’m trenca algun objecte estimat, continuo sentint aquella punxada absurda de pena. Però immediatament em venen al cap persones capaces de reconstruir-se la vida sencera quan tot havia quedat fet miques. I aleshores els plats escabotats em semblen exactament el que són: una nimietat.
