
Fa molts anys vaig tenir un alumne adolescent cec a qui ensenyava tecnologia. Eren temps en què la inclusió educativa depenia més de la intuïció del docent que dels plans individualitzats. Un dia, mentre li explicava les politges i els engranatges, li vaig preguntar: “Ho veus?” Em vaig disculpar, però ell, amb una naturalitat desarmant, em respongué: “Sí, Marta, ho veig i ara ho entenc més bé. No et preocupis, jo també faig servir el verb veure.” D’aquell alumne vaig aprendre que hi ha moltes maneres de mirar el món, i que no totes necessiten els ulls. Aquell record em va tornar fa unes setmanes, després de veure a Olot Indómita luz, un documental de Luis Sampieri que em va deixar un pòsit de reflexions. Un cant a la vida i a l’humanisme que ens descobreix el món de l’Antu, una nena de dotze anys nascuda amb anoftàlmia, és a dir, sense globus oculars. L’Antu desborda inquietud, saviesa i inconformisme. Pregunta, qüestiona i construeix una interpretació pròpia del món. Els pares es pregunten quin futur l’espera i fins on han de deixar-la explorar tota sola. És el dilema de moltes famílies amb fills amb discapacitat: protegir-los sense sobreprotegir-los. Perquè l’autonomia no es regala, s’aprèn exercint-la. En una escena magnífica, l’Antu camina tota sola per les salines argentines mentre la mare l’orienta amb miols. “Mama, fes més miaus!”, li reclama. La confiança també es construeix escoltant. El documental és ple d’escenes quotidianes carregades d’humanitat. Un Dijous Llarder, mentre va en cotxe amb l’avi cap a Molló, l’Antu, que és vegana, manifesta la seva oposició a caçar animals. L’avi li respon que ell tampoc no en caça, però que aquell dia menjaran truita de botifarra, llardons… Una contraposició deliciosa entre dues generacions. I encara una escena d’una tendresa extraordinària: l’àvia li teixeix una bufanda perquè, quan torni a l’Argentina, no passi fred. L’Antu la ressegueix amb les mans per descobrir quant ha avançat la feina, mentre totes dues canten “A dins del bosc cantava cucut…”. Un gest senzill que explica més sobre l’amor i la complicitat que qualsevol discurs. Potser aquesta és la gran virtut d’Indómita luz: recordar-nos que veure-hi no sempre vol dir mirar, i que per comprendre el món cal alguna cosa més que tenir els ulls oberts.
