He vist a les xarxes un vídeo preciós en què una mà jove acarona una mà envellida, l’estira i en plega la pell mentre una veu canta una melodia dolça, gairebé de bressol. Em va impactar. Hi ha un moment en què t’adones que la pell ja no té aquella textura tersa, ferma i lluent d’abans. I que una punxa de roser, la vora d’una llauna, un esbarzer que t’esgarrapa o una estella de fusta deixen aquestes petites ferides de cada dia. Erosions, esgarrinxades, petits talls que costen més de cicatritzar. La pell ha anat perdent gramatge i s’ha convertit, gairebé, en paper de seda: fina, fràgil, capaç de plegar-se, replegar-se i conservar durant uns instants la forma que li donen uns dits joves. I potser és aleshores quan entens que les arrugues no són només una qüestió d’edat. Són tot el que ha passat per aquella mà: el que ha acariciat, el que ha treballat, el que ha sostingut, les mans que ha agafat fort quan algú necessitava no caure. En aquell vídeo no hi ha rebuig davant la vellesa ni voluntat d’amagar-la. Al contrari. Hi ha curiositat, contacte, tendresa. Una pell gairebé transparent que conté una vida sencera. I uns dits joves que, sense saber-ho, acaricien també tot el temps que els precedeix. Però, sobretot, em colpeix una altra idea: aquelles dues mans no representen només dues edats. Durant uns segons fan visible la continuïtat entre generacions. I he pensat en els nostres pobles i ciutats. Amb les pròximes eleccions municipals ja a l’horitzó, tornarà a parlar-se de projectes, de futur, de transformació i de noves maneres de fer. Potser seria un bon moment per preguntar-nos també com aprofitem el capital humà que tenim. L’empenta, la mirada nova i fins i tot la impaciència dels joves; però també l’experiència, la memòria i el coneixement acumulat de qui ja ha recorregut una bona part del camí. Perquè gairebé res no comença de zero. La ciència avança perquè algú qüestiona, corregeix o amplia allò que altres havien pensat abans. El coneixement és acumulatiu: cada generació el que han construït les anteriors, ho posa a prova, n’elimina algunes coses, en reforça d’altres i hi afegeix la seva pròpia capa. No es tracta que els grans expliquin als joves com s’han de fer les coses ni que els joves hagin d’esperar pacientment el seu torn. Es tracta, potser, de posar les dues mans juntes.
