Quan la mort t’atrapa
Era una mort anunciada, un temps afegit, un patiment accelerat. No hi va haver sorpresa, només una acceptació silenciosa.
Ho vam saber quan la Sepi (la Concepció) ens va dir: «Tinc l’ELA», amb aquella naturalitat seva, com si et digués el títol d’una pel·lícula. Ella era així: portava la prescripció mèdica per dins. Però, quan escoltaves el nom de la malaltia, et quedaves de pedra, perquè no encaixava amb aquella dona plena de vida que tenies al davant.
La Concepció, riallera i escandalosa com ningú altre, encomanava vitalitat. Una alegria que no demanava permís i una empatia genuïna que la feia propera a tothom. En la seva feina dedicada al turisme, sabia tractar les persones perquè, abans que clients, veia realitats. Històries. Vides. Potser per això havia teixit vincles arreu, fins i tot lluny d’aquí.
Moltes famílies africanes sentiran un buit. Sempre m’ho deia amb entusiasme: «Quan em jubili, et portaré a l’Àfrica i veuràs que tinc família allà; ens acolliran la mar de bé». Ho deia amb la convicció de qui se sent estimada. Però aquest dia i aquest viatge no van arribar mai. La jubilació, que havia de ser promesa de temps i llibertat, es va convertir en un compte enrere silenciós.
La seva jubilació, curta, ha estat un deteriorament constant i irreversible. Un procés dur, injust, que et va buidant a poc a poc. I, tanmateix, no va estar mai sola. Sempre acompanyada per la cura discreta i incansable d’un gran company, en Miquel Àngel, que va sostenir el dia a dia amb una fortalesa admirable. I, evidentment, per la seva filla Irene, present, ferma, fent de mur i d’abraçada alhora.
També hi van ser la resta de família i els amics. Els dinars a la “Tintoreria”, les trobades al càmping, petits rituals que prenien una dimensió nova. Quan el temps s’escurça, els gestos senzills esdevenen essencials. Compartir taula, una conversa, una estona de normalitat, era una manera de resistir, de dir-li a la mort que encara no tocava.
I en aquesta resistència silenciosa, la música hi va tenir un paper decisiu. Gaudia de sons i melodies de tota mena. La va viure intensament als concerts, amb aquella barreja d’entusiasme i passió que la definia: Leonard Cohen, David Bowie, Doctor Hook… Noms que per a molts són només referents musicals, però que per a ella eren emoció, records i vida viscuda.
Darrerament, quan el cos ja no l’acompanyava com abans, la música es va convertir en un fil directe amb nosaltres, les nenes de les monges. Ens enviava al grup de WhatsApp un repertori de cançons escollides amb una cura gairebé íntima. No calien paraules. Aquelles melodies ens connectaven a ella, al seu caràcter, a la seva manera d’estimar. Era la seva manera de dir encara hi soc, de fer-nos presents enmig de la fragilitat.
Quan la mort t’atrapa, no sempre ho fa de cop. Sovint s’instal·la lentament, com una ombra persistent. T’obliga a aprendre a acomiadar-te abans d’hora, a dir coses que potser havies callat, a estimar amb una intensitat diferent. Tot es fa més clar, però també més fràgil.
Finalment, ha mort en un son profund. Sense estridències. Com si, després de tanta lluita silenciosa, el cos hagués decidit descansar. Queda el buit, sí, però també la petjada d’una dona valenta que va saber viure connectada als altres, aquí i lluny, fins al final.
Marta Mallarach
3 de febrer de 2026
Visita a la Sepi, malalta d’ELA, 29 d’agost de 2025.