Llarga vida al pessebre!
De petita, una de les coses que més il·lusió em feia era desembolicar les figures del pessebre. Buscàvem al rebost la capsa, sempre la mateixa, retolada amb unes lletres grans escrites a mà, “Figures del pessebre”. Ja la teníem, un Nadal més. Ens asseiem a terra al menjador i anàvem traient el paper de diari que embolcallava aquells cossos petitets que feia un any que no vèiem. Estaven igual, ben igual a com els recordava. Era com un retorn al passat, a reviure una de les diades més boniques en família. Sobretot, aneu en compte amb la vara de Sant Josep, que no es faci malbé. A poc a poc, que no trenquem cap peça abans d’hora! Dies abans ja havíem fet una excursió per buscar la molsa, alguna escorça d’aulina i quatre branquillons. Fer el pessebre era i ha estat per a nosaltres una tradició. Llavors venia el muntatge, col·locar la molsa ben planejada, la sorra i les pedretes; el paper de plata de la xocolata, que ja havíem guardat uns dies abans, que seria la gorga i el riu. Recordo algunes baralles entre els germans per si col·loquem el pastor prop del riu o més enllà, si els reis estaven massa a prop o massa lluny de la cova. Aquells reis que anàvem apropant a mesura que els dies passaven, donant-los vida. Aquella estrella que no es volia col·locar dreta de cap manera sobre la cova, sempre ens quedava de gairell. I l’enfarinada final era sublim!
I ara, es quan em pregunto com és que la Generalitat hagi tingut la genialitat d’abolir el pessebre del Parlament de Catalunya i que la Mesa pensant hagi decidit no instal·lar-lo argumentant que les institucions han de mantenir el laïcisme. Això sí, l’arbre de 5 metres decorat amb cinquanta boles que no hi falti. Doncs, senyors del govern, això em treu de polleguera perquè els catalans som tan respectuosos amb tot i amb tothom que acabarem amb les nostres tradicions. Som tan babaus que importem le père Noel, el Hallowen, el Blackfriday… Però en canvi no protegim ni la nostra cultura ni els nostres artistes. Llegia l’entrevista al caputxí fra Valentí Serra, arxiver de l’ordre, sobre aquesta tradició que es remunta al 1.223 i n’explica l’evolució històrica tenint en compte la realitat i la idiosincràsia de cada indret. L’art pessebrístic català defuig dels diorames perfectes, amb imatges de Terra Santa, camells i palmeres. Busca el nostre paisatge, els nostres masos, les figures que representen els pagesos i els oficis, la vida senzilla, humil, amb pobresa i humilitat. El pessebre serà l’espai on cantarem les nadales i crearem el caliu familiar, però posats a retallar per respecte al laïcisme, ni tan sols podríem cantar el Fum, fum, fum, ni el Dimoni escuat, ni representar els Pastorets. I els tres Reis d’Orient també els sabotegem? El Parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, hauria d’impulsar i mantenir les nostres tradicions. Llarga vida al pessebre, a les fires de pessebres i a les associacions de pessebristes, i que santa Llúcia ens il·lumini fins a la Candelera!.
Figures de Manel Traité
