Caprici de dissabte 11/02/2017: mar, muntanya i cultura històrica Palau Saverdera-Sant Onofre-Castell San Salvador-Sant Pere de Rodes-Sta. Creu/Sta. Elena
Avui, fugint de les previsions de pluja, ens hem decidit per una ruta de 12 Km a l’Alt Empordà. Hem sortit de Palau-Savardera, un poble que limita amb Roses, Port de la Selva, Pau i Castelló d’Empúries.
De seguida hem observat el nostre primer objectiu, l’ermita de Sant Onofre, una taqueta blanca, menuda, al mig de l’abrupta muntanya. La Dolors ha etzibat: “és ben bé una ermita mediterrània” amb aquella cantarella ben pròpia dels olotins.
Ens hem anat enfilant i enfilant per un camí pedregós tot resseguint un rierol; a mig camí hem sentit unes veus i ens hem adonat que ens seguien un grupet d’excursionistes. La nostra sorpresa ha estat veure cares conegudes, olotins que havien tingut la mateixa pensada; entre ells, la Montse Planella i el seu pare i el pediatre Stephan Schneider. Hem compartit part de la sortida i l’esmorzar arrecerats a les poques parets que queden del Castell de Sant Salvador de Verdera. M’ha agradat coincidir amb l’Stephan, a qui no coneixia, i comentar-li mentre fèiem camí que em va agradar molt l’entrevista que li van fer arran del diagnòstic del cas de diftèria del nen d’Olot. En l’entrevista Stephan diu del seu avi:
“El meu avi va perdre dos germans i per culpa de la diftèria es va quedar molt petit. Tenia una gran capacitat de transmetre històries i jo vaig tenir la gran sort de poder-les escoltar. Cal conservar la memòria històrica, transmetre informació útil entre generacions. La informació no es pot morir, i aquest cas ho demostra” (Vilaweb, 10/06/2015)
Tots dos hem coincidit en la importància d’escoltar els avis, recordar els fets i les experiències, però ens lamentàvem que actualment els avis no conten històries. I jo afegia: “Ens sembla que tot és a la Xarxa però no és així!” Hem de preservar la cultura oral, els costums tradicionals, les anècdotes, la història, …
Retornant a la ruta, la boira ens ha jugat una mala passada per uns; altres hi trobaven una màgia especial en aquest moment. El punt més alt del castell és un lloc privilegiat, on pots albirar a banda i banda: per un costat, el Cap de Creus i el poble de Port de la Selva; a l’altre, la visió completa de la badia de Roses, amb la gran plana de l’Alt Empordà. És un lloc màgic, sents la immensitat i la grandesa de la natura. Pots dir allò de: “Tot és meu i no sóc propietària de res”. Els ulls no donen l’abast per capturar tanta meravella! Un altre cim i una altra ruta que ha valgut molt la pena i que aquesta sí, Mª Àngels, que haurem de tornar a fer en un dia clar per tenir un paisatge amb llum diferent. Avui ha set només un “tastet”.
Hem anat descendint fins arribar al Monestir de Sant Pere de Roda on ens han fet el retrat de record de la sortida.
I ja de tornada, tancant el cercle, rigorosa parada a l’església de Santa Helena i a les restes de l’antic poblament de Santa Creu de Rodes, on hem contemplat la recuperació arqueològica que mostra l’evidència del poblat emmurallat. Ens hem enfilat per veure el dolmen i el mar, el Cap de Creus i la plana empordanesa. La baixada cap a Palau Saverdera l’hem fet prenent una pista fins al Mas Ventós (zona de picnic), on des d’allà, just a la dreta, un rètol ens indica el camí (diferent del de pujada) que amb forta baixada i resseguint una paret seca bonica, bonica, passa per diversos monuments megalítics (dolmen d’en Caselles). Ens han acompanyat les alzines sureres i els pins, el bruc, l’argelaga i el romaní. Un camí pedregós de roques metamòrfiques ens ha conduït fins arribar al cotxe, que havíem deixat aparcat de bon matí a la part alta del poble de Palau-Saverdera. Companyes d’ “Enkara hi som” ja en tenim una altra al sac!