– Fins on m’estimes?

– Fins a la Lluna, anar i tornar!

Aquesta ha estat una pregunta i una resposta habitual entre els més petits de casa, acompanyada evidentment de coreografia, uns braços enlairats i estirats, estirats… fins a no poder més.

No sé si aquesta influència o potser la cançó de bressol “La lluna, la pruna...” o la làmpada de l’habitació que la seva mare li va triar o que … se li desperta certa passió per l’astronomia… el cas és que no havia vist mai una criatura tan apassionada per la Lluna, la busca a tothora: De bon matí ja crida que la Lluna potser encara hi és i obre la finestra i s’enfila en una cadireta de balca i la cerca amb aquells ulls desperts; al capvespre, també regira el cap buscant-la per dir-te si és petita o grossa. Amb dos anyets, la Tura va poder observar  la Lluna penjada més gran i brillant del 2018, una Lluna ben especial, una súper Lluna.

Quan sigui més gran m’agradarà explicar-li que la Lluna segueix una trajectòria el·líptica al voltant de la Terra i en la posició de perigeu, el punt de màxima aproximació a la Terra, si hi ha Lluna plena és quan veiem aquest astre extra gran i molt brillant.

–  I si la Tura no m’escolta, li podré dir: “Tura, estàs a la Lluna”.

–  I llavors jo em posaré “de mala Lluna”

– I si em demana una cosa impossible, li etzibaré: “Tura, vols agafar la Lluna amb un cove”

Mentre no arribi aquest moment, mirarem per la finestra la Lluna retallada amb tisores, la Lluna amagada entremig de cotó fluix, la Lluna espieta, la Lluna que creix

i seguirem cantant:

La lluna, la pruna

vestida de dol;

sa mare la crida

       son pare no ho vol …

La lluna, la pruna

i el sol matiner,

sa mare la crida

son pare també.

I ens estimarem fins a la Lluna anar i tornar!