Els alumnes aprenen només ALLÒ que els interessa, altra cosa és memoritzar.
La pedagogia* ha evolucionat des del seu origen etimològic; actualment té per objecte l’estudi de l’educació amb la finalitat de conèixer-la i perfeccionar-la. I la didàctica és la disciplina científico-pedagògica que té com a objecte d’estudi el procés d’ensenyament-aprenentatge: el docent o professor, el discent o alumne, el contingut o matèria, el context de l’aprenentatge i les estratègies metodològiques.
Dit això, m’agradaria aportar el meu granet de sorra, a partir de la meva visió del canvi social que l’escola necessita fer SÍ o SÍ en base a la meva formació, la inquietud, l’observació, l’experiència i els resultats esperats.
1r. Els alumnes són un TOT, unes persones que no tenen un cervell parcel·lat en les diferents disciplines. Per tant, de la manera com es treballa per assignatures no afavorim aquesta interconnexió de coneixements. Tot el contrari, els demanem que realitzin un sobreesforç per relacionar conceptes de diferents àmbits del saber i que els apliquin en diferents contextos. Provoquem doncs nosaltres aquest repte interdisciplinar a partir de metodologies innovadores que comportin un saber integral on l’art, la història, la llengua, la ciència i la tecnologia, la literatura…vagin de la mà.
2n. El coneixement ja NO és propietat del mestre, del professor. Les noves tecnologies faciliten als alumnes sobreinformació en qualsevol camp del saber i de manera instantània; el rol del professor és doncs, acompanyar en el triatge d’aquest contingut, donat-li credibilitat tot fent ús de múltiples metodologies per a convertir-la en coneixement.
3r. Els alumnes aprenen només ALLÒ que els interessa, altra cosa és memoritzar. És així, la desmotivació, el fracàs escolar, la desídia i la manca d’esforç és el pa de cada dia a les nostres aules. Com aconseguir doncs que s’interessin pel coneixement?. Posem-los reptes, situacions reals, successos actuals… fem-los membres de la societat i que entenguin que l’educació els farà lliures, que han d’entendre el món en què viuen, que el dret a l’educació té un cost i que no tothom hi té accés.
4t. L’aula NO pot ser un espai tancat on el fet educatiu no traspassi la porta. Les parets han de ser permeables de tal manera que les experiències didàctiques es comparteixin. Els mestres hem de crear, experimentar, col·laborar, compartir… entre iguals per millorar la nostra pràctica. Ara mateix, els nostres estudiants estan més ben organitzats que els docents en l’intercanvi de dades i d’informació, utilitzen les eines dels dispositius mòbils i; en canvi, nosaltres, els adults, encara subsistim mantenint feixugues reunions per comunicar-nos informació poc rellevant.
5è. Totalment d’acord amb el que comenta Daniel Wilson, director del Project Zero de Haward, que els mestres han de ser com antropòlegs valorant de manera holística l’evolució dels aprenentatges de l’alumnat; en la línia de valorar les competències que va assolint cadascun d’ells, de com va millorant en contextos diferents. Així els apropem a la situació de veure i viure la vida com a ciutadans de primer ordre: participatius i col·laboratius, implicats i responsables, innovadors i amb sentit crític.
Tinc confiança en què la saba nova d’ensenyants realitzi un gir en l’ensenyament, que no reprodueixin la manera com ells han après i que tinguin coratge per enfrontar un trencament totalment imprescindible per a l’escola del s. XXI.
* Pedagogia ve del grec paidagogos (παιδαγωγία), que era l’esclau que acompanyava els nens a l’escola.