Avui feies la Marxa dels Hostalets d’en Bas. Ens hi havies convidat, com sempre, amb aquell entusiasme tranquil que arrossegaves sense cridar. Era la teva vall, el teu paisatge estimat, i caminar-hi amb tu era com obrir un llibre antic, ple d’anècdotes, noms oblidats i topònims que només tu sabies pronunciar amb respecte.
Mestre com pocs, no només d’escola, sinó mestre de viure. Caminaves amb pas ferm, amb l’esquena recta i la mirada lluny. En les caminades, no deixaves cap racó per recòndit que fos: Mines dels Bandolers, Salt de la Coromina, Gorgs del Reg del Puig… Volies mostrar-ho tot, perquè ho estimaves tot. Tenies aquella manera d’explicar que et feia sentir còmplice del territori, com si també fos teu.
Amic dels amics, de conversa fina i ironia subtil, sabies escoltar i dir la teva sense imposar res. Els silencis compartits amb tu tenien pes, no calia omplir-los de paraules perquè sabíem que estàvem bé.
Ara, eres un avi feliç, vivies una etapa serena, madura, com aquells dies clars de tardor en què la llum ho tenyeix tot d’una bellesa lluminosa. Parlaves de les netes amb un orgull que et brillaven els ulls. Semblava que tot just començaves a recollir els fruits d’una vida viscuda amb sentit.
Per això ens costa tant entendre que hagis marxat així, de sobte, mentre feies allò que més t’agradava: caminar a casa teva, mostrar-la, viure-la. Ens queda la buidor fonda, el buit a la motxilla i als camins. Però també ens queda el teu record com una petjada fonda, imborrable, a cada racó d’aquesta vall.
A partir d’ara, mentre seguim fent camí com el que tu havies traçat, et buscarem a cada revolt, a cada arbre conegut, a cada pedra que tu sabies anomenar pel seu nom. I en silenci, continuarem caminant per a tu.
Marta Mallarach (del grup “Fent camí”)

