Tarda d’estiu. Una plaça buida. Un nebot estrena un cotxe de joguina amb comandament. Cap perill. El meu germà ens diu: “Vaig a veure si se’n surt.” Des del balcó miràvem l’escena, enriolats, pare i fill compartint aquell primer moment; fins i tot vam apostar quant temps trigaria el pare a arreplegar el cotxe galàctic. S’hi acosta, intenta explicar-li com funciona; el vailet, però, es resisteix i enretira el comandament, amb la mà cap al lateral, en un bloqueig tan instintiu com estratègic. El pare va insistir fins que es va confirmar el pronòstic: control en mà, el cotxe feia giravoltes i derrapatges mentre mostrava al petit com s’havia de fer. El nen, amb els braços plegats, no mirava el cotxe; mirava el seu pare, esperant quan seria el seu torn. Sovint ens passem de voltes i triem joguines per a nens més grans, confiant massa en un talent precoç. Mentrestant, el nen juga amb la capsa de cartró, fent el cabeçut, o amb el paper d’embolicar com a capa d’heroi. Avui encara se’ns fa més difícil triar els jocs escaients perquè el mercat de les joguines ha canviat –i molt–. S’imposen les joguines digitals interactives, amb llums, sons i funcions programables: globus terraqüi multimèdia, bateria interactiva, microscopi multimèdia, mascotes interactives. Lluny ens queda aquell joc senzill i aparentment avorrit que obligava a imaginar, a negociar rols, a frustrar-se una mica i a tornar-hi. El joc que no feia soroll si l’infant no el feia. El que no s’engegava amb piles ni s’apagava amb un botó. Ara comprem joguines que gairebé juguen soles, que expliquen què s’ha de fer, quan s’ha de fer i com s’ha de fer. I els nens passen de jugadors a espectadors privilegiats. Ens tranquil·litza pensar que estimulen i són educatius, però sovint el que fan és reduir l’espai per a la creativitat, per a l’assaig-error, per a aquell avorriment tan necessari del qual neixen idees brillants. I tornem a la plaça. El nen no volia el cotxe galàctic perquè girés millor o derrapés més. El volia perquè era seu. Per explorar-lo al seu ritme. Per equivocar-se. Per descobrir-lo. El conflicte no era el comandament; era el control. El de debò i el simbòlic. Potser hauríem de revisar menys l’edat recomanada de la capsa i més la nostra impaciència adulta. Potser caldria comprar menys joguines i regalar més temps, més terra per seure i més permissió per desmuntar, inventar i fer el cabeçut.
Il.lustració: Roser Matas