Tura, amb denominació d’origen
No m’hauria imaginat mai tenir una néta que es digués Tura. Bé com que conec la meva filla, podien rondar-me pel cap possibilitats de noms propis com: Ona, Lluna, Maia…, però mai un nom tan restringit, tan local, tan olotí, que a la majoria de les persones, incloses algunes dones que se’n diuen, no els agrada aquest nom. Potser la raó la podríem trobar en el fet que els recorda les Maries del Tura d’un passat recent o bé els evoca l’origen religiós de la patrona d’Olot, Nostra Senyora del Tura.
Altre fet ben curiós és com ha canviat el protocol en la tria del nom del benvingut. Si reculem en el temps unes tres generacions, els padrins eren els que consensuaven i decidien el nom del nounat i es feien càrrec de la festa, el bateig. Els pares acataven la decisió i acceptaven noms com Antònia, Engràcia, Narcisa, Ignasi, Jaume… que recordaven els besavis, els avis, els oncles, els germans petits difunts, etc.
Des de fa una cinquantena d’anys, la cosa ha canviat per a millor, i, escollir el nom del nadó correspon als pares, sense cap opinió vinculant ni dels padrins ni dels avis. Em sembla molt encertat que siguin els pares els que decideixin com identificaran els fills i com els educaran. Tanmateix, els avis podem fer algun gest de sorpresa o algun comentari més o menys afortunat. Encara recordo fa uns 30 anys quan vam posar el nom d’Aniol al primer fill i la meva sogra va etzibar ben seriosa ella: “No n’hi ha cap més per triar?”, com si d’un catàleg es tractés.
Il·lustració: Roser Matas
Tornant al nom de Tura, la patrona d’Olot, és representada amb una bonica talla de fusta d’estil romànic que, segons la llegenda, va ser trobada per un llaurador estranyat davant la insistència d’un bou que anava a rascar el terra prop del mas Caritat. Va cavar el lloc i hi va trobar la imatge. Per això la festivitat se celebra, com la de les altres verges trobades, el dia 8 de setembre.
Així doncs, podem dir que a casa, a la família, han apostat per la Tura, un “producte” amb denominació d’origen, com la ratafia Russet o la coca de llardons de Can Carbasseres; la meva néta és ben d’Olot, autòctona. M’atreviria a dir de Km 0, com aquells aliments que volen recuperar no només el gust autèntic, sinó la tradició i enfortir aquells noms que no ens vénen de fora, exòtics, transgènics, com a símbol de modernitat. Catalunya és de tradicions ancestrals com l’escudella, els gegants, les fogueres o la cobla. Doncs la Tura m’agradaria que amb els seus ulls espavilats estimés la natura, la terra i la cultura popular, tot enfortint les seves arrels.
23 d’agost de 2016
