UN TASTET DE FORMENTERA (del 2 al 6 de juny de 2022)
Aquesta escapada estava in mente des de feia un any quan la Lídia ens la va proposar, professora de Pilates +, que té una caseta illenca enmig d’un bosc que convida a la pau i tranquil·litat pròpia d’aquesta època pre-estiuenca, encara no envaïda massivament pels turistes.
Sortim de BCN el dijous 2 al vespre en un vol de Ryanair, només de posar els peus a l’aeroport ja podem narrar la primera anècdota, de la que van riure’s de mi durant tots aquests dies. Coneixeu aquella frase que diu així: “Jo mai, mai faria el que fa aquest senyor”, amb signes discrets assenyalo una família amb la maleta mig oberta, amb tot el contingut ben esgarriat, anaven traient peces soltes: xancletes, roba… i les distribuïen en altres bosses per reduir el pes segons la legalitat que regeix la companyia. Doncs no es pot dir mai, mai faré això!. En el moment de facturar la meva maleta –sempre em sembla que em deixo alguna cosa– resulta que pesava uns 16 quilos i l’hostessa, molt amable i somrient ella, em diu: Si passa de 10 kg haurà de pagar gairebé el doble. És a dir, havia de pagar 60€ enlloc de 35€ i m’assenyala un racó perquè pugui rebaixar el pes de la maleta, repartint peces a les bosses de mà per pujar-les a l’avió, tot vetllant per la meva butxaca.
Doncs ja em tens a mi, amb la maleta ben esbatanada però això sí molt ben ordenada; les jovenetes, la Lídia i la Bàrbara, comencen com dos voltors a treure tot allò que els semblava pesant i novament, retornaven la maleta a la bàscula. Encara falten 700 grams, xiuxiuejaven entre elles! I així hem finalitzat l’ ”operació biquini”, reduint els 6 quilos que li sobraven a la maleta. Porto els peus d’ànec per nedar i davant les rialles picaresques de la Bàrbara i la Lídia, em va venir al cap de pujar a l’avió amb els peus d’ànec posats, hauria estat una situació ben còmica, semblant a les noies que pujaven a l’avió disfressades perquè celebraven un acomiadament de soltera, podia ser una més d’elles.
Un cop solucionada la gestió d’embarcar la maleta, pugem a l’avió i… fins a Eivissa.
Des d’Eivissa l’única manera d’arribar a Formentera és mitjançant el ferri que surt des del port de la capital i en 30 minuts desembarques al port de Formentera, a l’espai urbà de La Savina. La imatge d’Eivissa de nit des de l’arrencada del ferri és espectacular Arribem de nit a Formentera.
El nostre primer dia, divendres 3 de juny, encararem direcció cap a Ses Illetes amb moltes ganes de sol i de mar de color blau turquesa, però el dia està encalitjat i no fa el sol que desitjàvem. Potser vetlla per la nostra protecció dèrmica, hem pensat. Ses Illetes està a quatre quilòmetres de la Savina i forma part de l’Àrea Natural d’Especial Interès de ses Salines, i la praderia d’alga posidònia que es troba sota les seves aigües ha estat declarada Patrimoni de la humanitat per la Unesco. És una de les platges més freqüentades de Formentera i a ple estiu s’hi ha d’anar entre 9:00 i 10:00 del matí per poder estendre la tovallola. Aquí les aigües són netes i de poca profunditat. Després d’un bon bany ens espera un àpat que promet al paladar més exquisit, la Lídia havia reservat taula al restaurant on va celebrar el seu casament Es Còdol foradat, un “xiringuito” davant mateix de la platja de Migjorn de Formentera amb unes vistes increïbles. El seu nom prové del mateix còdol que trobem en aquesta platja. A l’any 2020 va passar a ser gestionat per Nandu Juvany, el reconegut xef, i en aquest projecte confia en el seu fill Eudald a qui hem conegut i podem assegurar que és un xicot encantador i molt proper. Vam fer uns primers tastets (coca de vidre amb sobrassada i mel, pa- all-i-oli i olives, albergínia escalivada amb sobrassada, mel, pipes i parmesà) i tot seguit compartim un Arròs melós amb gambes en carpaccio, tot d’una excel·lent qualitat gastronòmica. I per acabar-ho d’arrodonir, els postres de la casa donen el toc dolç a un àpat extraordinari (Greixonera a la catalana i Pastís de formatge al tall).
A la tarda per pair visitem el nucli poblacional de Sant Francesc, la capital de Formentera. L’edifici més rellevant situat a la plaça de la Constitució, davant del Consell Insular de Formentera, és l’església parroquial. El seu aspecte és auster, havia estat fortalesa defensiva en una època en què el record de la pirateria estava encara molt present. Al costat de la porta, a l’exterior, hi apreciem tres creus, un símbol del calvari.
Em crida l’atenció la netedat dels carrers, el comerç amb les botigues molt ben decorades, tan boniques que conviden a entrar i donar-hi un tomb.
Ens queda per veure seguint el pla de la Lídia, Cala Saona. A diferència de les platges obertes de la resta de l’illa, aquesta és una petita cala flanquejada per penya-segats.
Aquí, el que busquem és gaudir del capvespre de l’illa on el sol es pon rere l’horitzó. Recollim un munt de divertides instantànies davant d’un mar que es va apagant quan la llum va minvant, posem davant la càmera fent posicions d’acro ioga i pilates enmig dels darrers raigs de sol esmorteïts i dels màstils dels velers propers a la costa. Un bon reportatge que guardarem d’aquest bonic capvespre.
L’objectiu del dissabte 4 és Es Caló des Mort que està a 10 quilòmetres de Sant Francesc, molt proper a la urbanització Les Dunes. Aquest racó costaner forma part de la gran badia de Migjorn (sis milles d’amplària per dos de profunditat). Aquesta cala quasi verge i en forma de somriure es caracteritza per tenir unes dimensions reduïdes, un talús rocós, un aigua cristal·lina, així com la presència d’escars[1]. Pugem fins al cim del talús rocós per gaudir i fotografiar el preciós relleu del litoral. En baixar, la Bàrbara em qüestiona si em veig en cor d’arribar nedant fins a les primeres platges per no haver de refer el camí que presenta certa dificultat. Li dic que sí amb tota certesa, elles dues retornen caminant i jo ressegueixo a cops de braços i peus el litoral costaner. Sempre comento que el mar fa respecte i que s’ha de conèixer i aquesta zona és molt rocosa. Cal anar molt alerta amb un mar mogut com el que hi ha, les onades t’empenyen i tens certa dificultat per sortir de l’aigua. L’arribada no és sorrenca i has d’evitar les roques sigui com sigui. He tingut sort i després de saltejar les continues onades del mar, he tocat terra prou bé.
A la tarda, la Lídia ens presenta dues formenterenques, la Isabel i l’Anna, establim una llarga conversa com si ens coneguéssim des de molt temps, assaborint unes copes de vi fresquet Black Label Nik Weis Estate Riesling del 2019, que passava de meravella acompanyat de pa, fuet i llonganissa de la Garrotxa i fruits secs.
Al vespre visitem el poble de Sant Ferran de ses Roques que als anys setanta va ser el punt de trobada de hippies i bohemis, reunits a la llegendària Fonda Pepe que encara està oberta. El caràcter lliure, creatiu i festiu encara es manté amb els mercats que es celebren durant els mesos estiuencs. Aquí em vaig “encapritxar” d’unes arracades de plata artesanals molt boniques i la Bàrbara d’un anell geomètric, en guardarem un record. Sopem a la pizzeria Macondo que porta dues dècades de tradició gastronòmica. Al final tanquem el sopar amb un “xupito” de meloncello, meravellós!
I finalment el diumenge 5, ens espera la visita de la petita població de tradició pesquera d’Es Caló de Sant Agustí amb un peculiar port natural i restaurants tradicionals. Els seus escars de fusta, tenen per funció treure els llaüts de la mar i protegir-los, varen ser declarats lloc d’interès cultural el 2002. El passeig pels voltants està ple de contrastos: les petites cales d’arena de Ses Platgetes a l’oest i els penya-segats de la Mola a l’est. Molt a prop es troba el punt de partida de la ruta verda 25, que recorre íntegrament el camí històric per pujar a la Mola, conegut com el camí de sa Pujada. Després de d’assolellar-nos i banyar-nos en unes aigües d’un blau turquesa que enamoren, en cotxe ens hem arribat a la Torre de Sa Punta Prima, construïda al s.XVIII per poder vigilar les possibles incursions pirates del nord d’Àfrica que saquejaven constantment les costes mediterrànies. Evidentment, està situada en un punt geogràfic estratègic i a suficient distància per comunicar-se mitjançant senyals de fum, fins i tot a Eivissa. Des d’aquí es poden contemplar unes vistes espectaculars cap a Eivissa i cap als penya-segats que s’estenen en direcció a la Mola. A més d’aquesta torre defensiva, n’hi ha quatre més escampades per la geografia de l’illa de Formentera: la torre de sa Guardiola situada a l’illot de s’Espalmador, la torre del Pi des Català o torre de Migjorn, la torre des Garroveret o torre des Cap i a ponent de Formentera hi trobem la torre de sa Gavina.
Després de dinar ens queda per veure un dels llocs més espectaculars de tota l’Illa i que suposa un gran atractiu per als visitants. Es tracta del far de la Mola a la vora d’un penya-segat a 120 metres sobre el nivell del mar, sobre l’altiplà de la Mola, on també trobem el punt més alt de l’illa: sa Talaiassa, a 192 m sobre el nivell del mar. Una de les coses que més impressiona d’aquest lloc són les vistes al Mediterrani i és molt recomanable gaudir d’aquest entorn natural durant la sortida o la posta de sol. La manera més directa d’arribar fins al far des del Pilar de la Mola sense trepitjar la carretera és fer-ho via la ruta verda 29.
Hem tancat la nostra estada a Formentera observant la posta de sol des del Tiburon beach club Formentera, a ses Illetes, on amb unes tapes, gintònic, música i descalces
perquè el terra és sorrenc, accedim a la platja per veure la posta de sol i fer les fotos “finishes” de la nostra estada a Formentera.
Tornem el matí del dilluns i cal llevar-se molt d’hora per agafar el vol de les 9:00.
Una experiència inoblidable, gràcies companyes de viatge!!!!
[1] Un escar, o varador, és un lloc situat a la vora del mar o d’un riu, disposat de manera que per un pla inclinat poden llançar-se a l’aigua o treure a terra petites embarcacions.
