Tions que vénen i se’n van

 In NIU

Ara que ja ha passat el Nadal i m’he “reconciliat” amb el meu fill, deixeu-me que us expliqui com em vaig empipar amb ell… I mira que em costa enfadar-m’hi, perquè qui el coneix a ell, sap que és un bon jan i, qui em coneix a mi, sap que tinc geni, però el pas del temps m’ha fet més tolerant amb tot i amb tothom.

 Bé el fet és que dies abans de Nadal va arribar el tió a cada casa (a la nostra i a la dels fills) i amb tot un ritual, tal com mana la tradició, li donàvem mandarines, galetes, vi dolç…, seguint les indicacions d’en Grau, el nét: “Avi, l’hem d’atipar bé perquè així cagarà moooollllllttt”. En Grau cada dia l’abraçava, li feia petons, el tapava perquè no tingués fred…, santa innocència! Però vet aquí que un dia em ve en Grau amb una cara trista i em diu:

-Iaia, el tió de casa ha marxat

-Què vols dir? –li vaig preguntar amb cara de sorpresa.

-Ahir al vespre em vaig portar molt malament i avui el tió ja no era al menjador.

-Grau, porta’t bé avui i ja veuràs com el tió tornarà -li vaig dir, intentant calmar-lo .

 Mentre m’ho explicava me’n feia creus i m’anava indignant amb el meu fill, artífex de la mala jugada. Com pot ser que un tió arribi a una casa i en marxi l’endemà? Com pot ser que no hi hagi alternatives de sancions per a malifetes?… Abans un clatellot, em deia a mi mateixa. El tió és màgic, no pot anar i venir com si fos un transport públic.

 El cas és que no em va semblar gens bé la idea, però, com he dit abans, la paciència va fer que fos prudent i que no parlés d’aquesta qüestió amb el meu fill. Entre mi m’anava repetint: Marta, no t’hi posis que els pares podem opinar, aconsellar, recomanar…, però l’educació dels fills els correspon a ells.

 El cas és que en Grau l’endemà, en tornant de l’escola, em ve a veure abans d’anar a casa seva i em pregunta, tot intrigat:

– Iaia, has sentit cap soroll?; has sentit olor de fusta? Potser ja haurà tornat el tió a casa…

-Grau, segurament que si t’has portat bé el tió ja serà al menjador –vaig dir-li jo amb un to conciliador.

Però no!, el meu fill havia decidit que encara no era pas el moment de retornar l’objecte desitjat, que el noi havia de passar-ho encara més malament. Llavors sí que la meva paciència va arribar al límit i li vaig etzibar, al meu fill:

-No em sembla gens bé que utilitzis una tradició com és el tió per fer-lo aparèixer i desaparèixer com per art d’encanteri. En tot cas, no et sembla que amb un dia de penitència ja és suficient? Si jo us hagués fet això de petits amb la il·lusió que teníeu pel tió… Si demà no apareix el tió, li’n vaig a buscar un altre als xinos (amb to amenaçador).

-Mare, no n’hi ha per tant!, no et posis així… En Grau ha d’entendre que no pot portar-se tan malament.

L’endemà el tió va aparèixer de nou a casa d’en Grau i aquest saltava de satisfacció. No sé si el càstig era el merescut, no sé si el seu pare se’n va penedir, però en tot cas jo sí que vaig patir fins que en Grau no el va tornar a tenir.

Ara que el fet ha pres la seva distància en el temps, encara crec que s’han d’esgotar altres càstigs abans de ser tan dràstics! Alguns pensareu: quina bajanada, tot plegat per un tronc de fusta… Ho admeto, però l’educació en definitiva és això, reconduir actituds i modelar el bon comportament mitjançant sancions a mida, equilibrades i pensades.

 

Marta_tióMarta, 30/12/2016

 

 

 

 

 

Recommended Posts

Comença a escriure i Prem ENTER per buscar