SORTIDA A LLIURONA (29.11.2021)
El divendres 29 d’octubre, festivitat de Sant Narcís, el programa previst era des de coll de Bracons al Puigsacalm i puig dels llops pels Tossells, petit i gros. Moltes lesions i altres històries van fer que només fóssim cinc els apuntats a la sortida habitual de final de mes.
Ens vam trobar al Vertisol, a les 8 del matí: en Ramon, la Marta en Quim Faja, en Jordi i en Pepe Gallego, nova incorporació al grup.
Mentre anàvem en direcció a Joanetes, en Ramon m’explicava les imatges de les daines salvatges publicades a Instagram i que havia captat a Lliurona; realment em van impressionar per la seva bellesa. Mentre comentàvem aquest fet, i els vidres del cotxe ja eren molls de la boira pixanera, en Ramon em comença a dir que no veu clar el temps, que està molt emboirat i que pujar al Puigsacalm no és una bona idea; que patirem, que podem relliscar… i decidim parar-nos per veure què opinen els companys. Si ell que és home de muntanya no ho veu clar, doncs optem per un canvi de plans… Per què no anem a Lliurona? Per aquesta zona contrària on érem, es veia un cel prou clar. Doncs dit i fet, girem cua i travessem molt lentament Olot (és l’hora de més trànsit) i cap a Beuda. Ens enfilem pista amunt fins a arribar a la Teuleria o el coll de les Canals del Caritg. És fàcil identificar l’inici de la ruta perquè hi conflueixen els vials provinents de la carretera de Figueres a Olot, d’on surt el que puja a la Mare de Déu del Mont. El nom de Caritg és el d’un casalot que veurem més endavant; Canals ve de les conduccions de fusta i ceràmica que duien aigua a la casa des de la font del Bac; de l’antiga Teuleria en queden els vestigis d’un forn i una escampadissa de trossos d’obra.
Seguint el track d’en Ramon, només de començar a caminar (en direcció a la Mare de Déu del Mont) ens aturem per abraçar un roure gegant, el roure dels capellans, testimoni de les rouredes pretèrites que van ser eliminades sense pietat.
A pocs minuts de les Canals i en direcció a Lliurona, seguim un camí fins a l’esplanada de la creu de Caritg, amb una suggeridora paret de pedra seca, flors grogues invasores i tòxiques, que ni el pasturatge enflaira, i antics conreus deliciosament herbats fins a la gran masia del Caritg. De camí, hem estat amatents per observar les daines i n’hem vist diversos grups amb cries, però aquests animalons tenen els sentits més desenvolupats que nosaltres perquè ens albiraven de lluny i corrien allunyant-se de la nostra presència.
Quan hem arribata la casa pairal del Caritg, totalment abandonada i deshabitada, se’ns ha fet estrany que un habitatge que deuria tenir molta vida en unes condicions molt dures d’aïllament
, que està catalogada com a Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, que actualment té un accés prou digne, estigui sense habitar. En aquest entorn tot observant detalls de l’arquitectura rural, hem esmorzat, tot i que no havíem desgastat gaire energia encara.
En Ramon ens explicava que Lliurona formava part de l’antic municipi de Bassegoda que va ser agregat al municipi d’Albanyà el 1969. Amb la incorporació d’alguns municipis a altres de més grans de l’entorn, l’Alta Garrotxa es reparteix en tres territoris: Garrotxa, Alt Empordà i Ripollès.
Tot seguit, passant per bosquets i prats, arribem al pla de l’Aigua. Des de la punta de la cinglera hem pogut veure amb molta precisió la població d’Albanyà, fixant-nos en el càmping i l’observatori astronòmic. Continuant el camí, hem passat per una esplanada preciosa amb panoràmica al Bassegoda. La boira no ens ha deixat fer cap foto espectacular, però la tardor ens deixava uns colors meravellosos. Hem arribat al Casalot i hem travessat uns extensos prats i una pista que ens porta al nucli de Lliurona. Visitem la curiosa església de Sant Andreu, d’usos múltiples: biblioteca, bar, sala d’estar…
A Lliurona hi havia hagut dos hostals molt anomenats a l’Alta Garrotxa: el de Ca la Petronilla, que era molt senzill, i un altre, de més categoria, que estava situat a una certa distància del nucli central del poble, l’Hostal de l’Arç, avui convertit pels seus propietaris en una petita residència de cacera. Reprenem el camí de tornada (hem dibuixat una volta circular) i passem per l’escola més petita de Catalunya amb el pati més gran.
Ha estat una sortida agradable, amb bona companyia. i en Pepe ja s’ha ofert per preparar la propera per Aiguanegra.
Distribució de l’Alta Garrotxa
