El 13, Rue del Percebe
El 13, Rue del Percebe
Vivim en el que avui dia podríem anomenar bombolla de convivència o bombolla immobiliària: som tres famílies en el mateix edifici. Tinc una amiga que còmicament ens compara amb “El 13, Rue del Percebe”, sí aquell còmic de Francisco Ibáñez amb uns personatges encasellats en el seu paper immutable i només units per l’edifici on habiten.
En el nostre cas, però, els personatges creen unes sinergies també molt còmiques i avui us n’explico una.
Com totes les coses de la vida, viure tres famílies en un mateix edifici comporta avantatges i inconvenients. El cas és que en època de COVID, fins fa ben poc la nostra experiència havia estat enriquidora, la mainada havia estat confinada i mentre els pares podien seguir treballant, els cuidàvem i fèiem escoleta. Gestionàvem el dia a dia amb una bona entesa i les combinacions horàries al matí i les sincronitzacions a l’escala eren espectaculars; n’estàvem satisfets tots plegats. Però també érem del tot conscients que corríem un gran risc, que si algú de nosaltres es contagiava, la nostra bombolla petava. Durant les primeres onades, vam resistir estoicament i més endavant els coneixements científics van evidenciar que els nens no eren vectors transmissors. Vam respirar alleugits tots plegats perquè només calia tenir seny i ser prudents en el sector adult, evitar trobades, dur mascareta, distància i rentat de mans. Ho fèiem molt bé i quan hi va haver la segona onada, tornant de les vacances de Nadal, ja es va començar a intuir que la soca britànica era més contagiosa i alguns científics recomanaven retardar l’entrada a les escoles. Aquí sí que ja vam pensar que “lleparíem” tard o d’hora. Durant els primers confinaments de classes, quan els tests d’antígens sortien negatius, ho celebràvem i dèiem que el conoravirus, com diu la Tura, l’havíem esquivat una altra vegada. Però la felicitat no va durar i un dimarts va arribar el primer positiu al 13 de la Rue del Percebe. El llum d’emergència vermell es va encendre i tots automàticament ens vam confinar. Havíem dinat plegats un dissabte com era habitual, perquè enteníem que si durant la setmana compartíem l’atenció a la canalla, també podíem menjar plegats en la nostra bombolla familiar. Però un dimarts van aparèixer uns símptomes i un resultat positiu i va ser com un castell de cartes: vam anar sortint positius en tests ràpids d’antígens, l’un darrere l’altre. I aquesta malaltia té una característica poc freqüent en d’altres, el primer que fas és jugar a detectius i voler esbrinar qui ha contagiat a qui. I així ho vam fer, tots especulàvem com s’havia encomanat el primer. Després de moltes suposicions, vam arribar al veredicte final: havia estat en Roc, el més petit que encara no té dos anys. Ell ens ho havia transmès perquè és un trapella, és divertit i tots l’havíem estat petonejant- i fent-lo jugar, fent tombarelles i qui sap quantes coses més. Ja teníem el culpable! També es curiós com els patrons dels símptomes i el seguiment de la malaltia era tan diferent per a uns i altres: mentre que uns estaven enfebrats i amb nàusees i vòmits, altres tenien un simple refredat; mentre uns perdien l’olfacte i el gust, altres perdien la gana. I així vam anar passant els dies de confinament aïllats cadascú en la seva particular bombolla. Quan ja ens anàvem recuperant, potser perquè som analítics, curiosos i ves a saber quantes coses més, vam voler esbrinar si en Roc havia passat la covid perquè era qui més bé estava de la família. Així que vam demanar als seus pares que li fessin la prova serològica per sortir de dubtes, i van pagar estoicament l’analítica perquè el resultat bé s’ho mereixia. I sabeu quin va ser? En Roc va sortir negatiu i sense presència d’anticossos, la qual cosa va posar de manifest que la nostra hipòtesi se n’anava en orris. Però ell, pobret, tot i no haver-se encomanat, havia de confinar-se a casa deu dies més del primer positiu perquè no fos cas que l’arreplegués, encara. En el moment de tancar aquestes línies us puc assegurar que està roig i fresc com el marisc de Port d’Andratx.
D’aquesta història, i perquè us serveixi als qui em llegiu, en traiem una conclusió: no busqueu culpables del vostre contagi perquè probablement us equivocareu.
Molta salut, amics!
