DE PROFESSIÓ, ACTOR DE MIM.
Estàvem a dos metres, podia apreciar-lo amb detall tot i l’entrada i sortida de gent del Nabila cafè. Els seus cabells eren un gran matoll llarg, rinxolat i anàrquic, un desordre natural que li atorgava un aspecte jovenívol i alhora madur. Segurament que el seu cabell era envejat per la majoria de companys calbs de la mateixa edat amb qui deuria compartir amistat. Utilitza de ben segur pintes de pues amples, vaig pensar, per desembullar i definir els rínxols; en canvi, no el veig posant-se escuma com a fixador per aconseguir un cabell obedient i uniforme. No és un individu metrosexual que segueix els cànons de bellesa, pel seu aspecte no és un home preocupat per l’estètica, no crec que utilitzi productes cosmètics, ni rituals de neteja, ni que es depili per fer més pràctic l’esport. És autèntic!
La forma del rostre era allargada, la barba de dos dies el feia interessant, les seves celles eren poblades i harmòniques sense perdre la naturalitat, i li donaven un to de respecte a la mirada. Una mirada fixada en el diari i en el cafè, només aixecava una mica el cap per passar pàgina i reajustar les ulleres al septe nasal. El rictus de l’entrecella i les arrugues del front li donaven una expressió facial de duresa i de ratllar la cinquantena.
D’alçada considerable, de cos proporcionat i atlètic, sostenia les llargues cames doblegades sobre el suport circular del tamboret. La gavardina caqui cobria el seient, els pantalons desgastats de vellut de ratlla gruixuda el delataven com un individu amb un valor social o ambiental afegit: que aprecia les peces de roba i no se’n desprèn fàcilment. Pel seu aspecte podria ser un professor universitari de ciències ambientals o un biòleg, no els de bata blanca de laboratori, més aviat dels de bota que trepitgen territori. M’agrada això d’imaginar-me la professió de les persones i com m’agradaria saber si vaig encertada o errada.
Per la seva forma de gesticular i d’expressar-se, per com remenava el sucre amb la cullereta, com s’apropava la tassa de cafè a la boca, com girava les pàgines del diari… tot delatava que té un caràcter tranquil, intel·lectual i distant amb l’entorn.
I en aquest moment de reflexió ben personal, em fixo en l’elevació de les celles, l’obertura de la boca i uns ulls esbatanats. Com una paràlisi momentània de la seva expressió facial em va posar en alerta i vaig incrementar l’angle visual; el llenguatge de les seves llargues mans resseguint un titular del diari, els dits àgils com un pianista em van dur a llegir el titular. “La Quadriennal de Praga que es durà a terme del 6 al 16 de juny del 2021, amb una representació de 70 països entre els quals es troba Catalunya
amb un projecte liderat per Pau Puigdefàbregas”. I la imatge que acompanyava l’article era ell, l’actor de mim, un Marcel Marceau català; en la fotografia tenia la cara pintada de blanc i duia uns pantalons molt amples i una camisa ratllada. Al cap, un barret de copa d’on li’n sortia una flor groga.
Ara sé que un bon ús de les paraules adequades tenen poder sobre una persona, però hi ha gestos que signifiquen més d’una cosa. Em vaig sentir tremendament ingènua en no haver explorat les seves mans i no haver interpretat prou bé la seva figura silenciosa.
Olot, 23 de març de 2021
