LA QUADRIENNAL DE PRAGA
Era el 5 de juny del 2020. L’avió de Vueling sortia a les 7.45 des de la T1 de l’aeroport de Barcelona, en direcció a Praga. Quan vaig reservar els bitllets d’anada i tornada per Internet, vaig llegir que la companyia aèria em recomanava que em presentés tres hores abans de la sortida perquè, a més a més del control de policia, havia de passar el control de documentació. Ni que fos una ballarina de cabaret! Ni s’imaginen com anem de ràpids el mims quan es tracta de preparar-nos abans de sortir a l’escena! Tanmateix vaig ser prudent i a tres quarts de sis ja traginava la maleta pels passadissos inacabables de l’aeroport. Tot seguit vaig facturar l’equipatge i, quan ja era al control de policia, em van fer el gest de treure’m les botes. Ja hi som, vaig pensar, començaré a desfer els cordons traient-los de tots els ullets de la bota; quina feinada! Els personatges uniformats observaven la rapidesa de moviments de les meves mans; tot seguit em van assenyalar el cinturó, els braçalets de cuir i l’arracada de l’orella. Vaig fer un repàs mental del meu cos per si podia dur algun estri metàl·lic a sobre i vaig desprendre’m també del mòbil. Vaig deixar tots el objectes a la safata i vaig passar la prova de l’escàner.
Ja a dalt l’avió, vaig reconèixer una de les hostesses. L’Elisenda em va mirar fixament i va cridar: “Pau Puigdefàbregas, què hi fas aquí?” Amb l’Eli Bonet havíem estudiat junts al Centre d’Arts Escèniques Moveo. De sobte, vaig sentir un desig imparable com a actor: havia viatjat molt i coneixia les recomanacions tècniques sobre les mesures de seguretat. Ella va accedir al repte. En qüestió de minuts era al centre del passadís, despertant la columna vertebral i la connexió del centre del cos amb les meves extremitats. Us imagineu l’escena? Em vaig convertir en actor, en mim, en escultor i escultura dins d’un avió. Els espectadors bocabadats, asseguts als respectius seients, ni respiraven.
Vaig buscar els gestos precisos per comunicar com es corden els cinturons, quan han de romandre apagats els dispositius electrònics, on són les sortides d’emergència i com utilitzar les mascaretes d’oxigen. Després de la posada en escena, els vaig dedicar un somriure de boca a orella i l’aplaudiment de tots els passatgers va ser unànime. Vaig fer un petó a l’Eli i durant el viatge vam parlar de com ens ho havíem passat de bé descomponent uns moviments com si fos un exercici de gramàtica, i després recomponent-los com si escrivíssim un poema.
Vam arribar a l’aeroport Václav Havel, a Ruzyne, una població situada a 10 quilòmetres de Praga, al voltant de les 10.15.
