LA VIDA: UNA SUMA D’ANÈCDOTES

La vida és com una historieta amb un seguit de vinyetes, una suma d’anècdotes: unes entranyables, altres còmiques, algunes de ben estranyes, potser curioses… el cas és que tots ens en podríem explicar i se’ns faria llarga nit. I el que és curiós és que la nostra manera de ser, de pensar, de viure i totes les variables que volgueu afegir-hi, ens porten a actuar d’una o altra manera a cada escena.

 En una sobretaula tot conversant amb la Gemma, la meva jove, ens vam embogir de riure, ens queien les llàgrimes a totes dues i, com adolescents amb les hormones alterades, no podíem parar. Ara ve quan us deveu preguntar: per què? Doncs tot va començar parlant d’aquelles situacions quotidianes, còmiques, tan absurdes del dia a dia que ratllen el surrealisme; que et posen en un compromís que no saps com resoldre-les i que cadascú se’n surt com vol o com pot.

 Una d’aquestes circumstàncies és aquella en la que estàs asseguda a taula i tot pensant que tens el peu ben recolzat a la pota de la taula o al travesser i mentre menges, comentes la jugada, estàs cómode… de cop i volta el teu suport del peu, es belluga, es mou i resulta que no era part del moble sinó que era el peu o la cama d’algun company de taula. I d’això en feia una bona estona…

D’aquí va venir l’embogiment… Jo li vaig dir a la Gemma que quan m’he trobat en aquesta situació còmica i compromesa, de seguida enretiro el peu i dic: Ohhhh, disculpa em pensava que era la pota de la taula (amb el millor dels meus somriures); ella, en canvi, m’explica que en una situació inversa, ha arribat a aguantar estoicament el peu d’altri sense moure’s ni un pèl i gairebé sense respirar, esperant que li enretiressin el peu de sobre, sense que s’adonessin que era part del seu cos.

I el que us deia a l’inici, que en som de diferents els humans, com resolem una situació totalment absurda i reaccionem de manera ben diferent.

 Un dia la Cati, la meva tieta, m’explicava que mentre treia la roba de l’estenedor anava pinçant les agulles d’estendre roba en el jersei que duia posat perquè no tenia a l’abast cap receptacle. Quan va ser l’hora de marxar de casa, ella ben cofoia va traspassar el llindar de la porta amb totes les agulles enganxades i enfilerades a l’entorn de la cintura. Va voltar mig Olot i va trobar gent, les va saludar i ella amb les pinces posades; fins que va trobar una bona amiga que li va etzibar: “Que està de moda, ara?” tot assenyalant-li l’ornamentació. Verge santa, si sóc un estenedor vivent!. En va fer via de treure’s de sobre les agulles i agrair-li la seva sinceritat, de no ser així, hauria tornat a casa tal com n’havia sortit, com un arbre de Nadal.

 I aquest exemple, no us fa pensar en com s’agrairia la sinceritat d’algú si t’avisa que duus la camisa mal cordada o que et surt l’etiqueta del vestit o la bragueta oberta o que vas en sabatilles al metro o que una tirallonga de paper

                             Núria Feijóo

del wàter penja dels pantalons… Tothom t’observa, tothom riu per sota el nas i mira als altres, però ningú s’hi atreveix. Aixxx que en som de covards!.

 També entenc que hi ha anècdotes en que no pots delatar l’afortunat, perquè formes part de la conspiració i tothom s’ha de fer l’orni. Aquesta n’és una: Estava de mestra a Sant Joan les Fonts, era molt joveneta… lluia una faldilla llarga, llarga, negra, de teixit molt fi, sedós, amb una minifaldilla a sota que evitava la transparència. La qüestió és que abans d’entrar a classe vaig passar per la “toilette” i si algun alumne/a d’aquella promoció s’enrecorda es farà un tip de riure recordant l’anècdota. Quina?. Doncs cada vegada que em girava per escriure a la pissarra es posaven a riure com energúmens i quan em girava cap a ells els veia dissimular i riure per sota el nas. La cosa es va repetir vàries vegades com si juguéssim a “un, dos, tres, pica paret!”. Em girava tan ràpid com podia per enganxar “in fraganti” alguna pista que delatés el motiu del seu enriolament. Vaig començar a palpar el meu cos per esbrinar si m’havien enganxat alguna “llufa” i no, duia la faldilla arremengada a dalt de tot, de manera que per davant era llarga i, per darrera, mini. Era jove i, evidentment, em vaig posar vermella com un tomàquet.

 També haig de dir que hi ha persones que són un anecdotari de cap a peus, que te n’expliquen una darrera l’altra, són els verdaders protagonistes. Són els que embadocats miren un aparador de sabates i els n’agraden especialment unes, i decideixen entrar i provar-se-les, però no recorden que al matí, just aquell dia s’han posat aquells mitjons més gastats, més descolorits… i quan arriba l’hora de treure’s les sabates, intueïxen que no és un bon moment per provar-se’n unes altres…, però ja no es poden tirar enrere. Hi ha algun dit que ha vençut la pressió del dia i treu el cap pel forat del teixit. Quina vergonya!!! I ara què li dius a la dependenta que et mira amb aquella carona, qualsevol tonteria que et passa pel caparró: no he encès el llum i he agafat el primer que he trobat, aquest matí he marxat com un coet, els hauria d’haver llençat… Glups, em voldria fondre!

 Si alguna d’aquestes situacions us n’ha recordat d’altres de viscudes, si heu somrigut, si heu pensat: Què hauria fet, jo?, em sento més propera a vosaltres i animeu-vos a compartir-les.

Sant Miquel, 29 de setembre de 2016