COMPTE ENRERE

 In BEC

Em va obrir la porta la secretària d’en Pep Agulló. En
Pep l’està esperant, em va etzibar només de veure’m. Em va reconèixer al moment, vaig pensar.

– Pau Puigdefàbregas, amic meu. Quant de temps!

– I tant, Pep. Deu, quinze, vint? Quants anys feia que no ens veiem?

– Ja n’he perdut el compte, Pau.

El veig molt desmillorat. De fet, no ens havíem retrobat des que vam col·laborar en el projecte humanitari a l’Índia.

– Collons, quines vistes que tens des del despatx.

– Sí, són immillorables. Seu i escolta’m.

– Què expliques, Pep.

 

– El que et demanaré, no t’hi pots negar.

– Carai, no em deixes alternativa.

 

– Jo tampoc tinc cap altra solució, Pau.

– T’escolto!

Recordes quan vam anar a l’Índia que et vaig explicar que els meus pares eren grans. I que jo havia sortit de retruc. Doncs, ja fa temps que es van morir i estic sol.

– I què té a veure això que m’expliques amb la meva feina?

– Res, absolutament res! Em sap greu si et pensaves que era una entrevista promocional. Es tracta d’un altre compromís de vida, més important.

– Digues, em tens ben intrigat.

– No sé ni per on començar.

– Comença!

– Tinc una filla, Pau. Es diu Emma i té quinze anys.

– Carai, així que està a l’edat del pavo. Deveu estar ben distrets…

– Estic distret.

– Com?

– Sí, la dona se’n va desentendre quan va marxar de casa, quan era un nadó.

– Collons, quin panorama. Molt pitjor que el de la finestra.

– El que et diré és molt seriós i et considero un bon amic. El millor que tinc des que érem uns marrecs.

– Em comences a posar nerviós.

– Mira Pau, tiraré pel dret.

– Sí, perquè ja tinc cangueli. I ara mateix no sabria fer cap suposició.

– Tinc un càncer terminal, m’han donat quatre mesos de vida. No és gaire.

– Hòstia! Què fots! Has contrastat opinions mèdiques?

– Sí, Pau. Tinc data de caducitat, com els iogurts. I escolta’m bé, sisplau.

– M’he quedat de pedra. No les tinc totes.

– M’has de prometre que seràs el tutor de l’Emma. Et conec i ets la millor persona que se’n pot fer responsable. Sé que li donaràs la protecció i atenció necessàries fins que sigui major d’edat.

– Saps el que em demanes? Saps prou bé que no tinc lligams ni en vull tenir, soc una ànima lliure.

– Per això t’ho demano, perquè ets la millor persona que conec. No tinc cap parent proper, Pau. No puc deixar l’Emma en una institució ni en una família d’acollida que no conec.

– Deixa’m que ho paeixi i ho consulti amb el coixí.

– No puc, Pau. Avui mateix tinc hora demanada al notari i és imprescindible que m’hi acompanyis.

– Quan he entrat per aquesta porta, no m’hauria imaginat mai de sortir-ne amb una motxilla tan carregada, plena de pors i de dubtes, de responsabilitat i compromís, de tristesa i desànim. Però ho acceptaré, Pep.

– Gràcies, Pau, et conec bé i sabia que no t’hi negaries.

Tots dos s’abracen efusivament i les llàgrimes els cauen cara avall.

Articles recents

Leave a Comment

Start typing and press Enter to search